Família, escola i TIC: bona combinació

Com he defensat durant les meves entrades anteriors, les noves tecnologies permeten millorar el nostre aprenentatge.

Efectivament, no podem pensar que l’educació només s’ha de centrar en el món virtual, però sí que ha de valorar els avantatges que aquest i el món presencial ens ofereixen, i per tant, combinar-se. Per aquesta raó, convé que les TIC s’endinsin dins de les aules i fora d’elles. Això què vol dir? Doncs que tant els mestres com els pares han de saber-ne fer un ús responsable i ensenyar-lo als infants. 

Si es combinen tots aquells ingredients que ens agraden,
 i afegim amor i temps, el pastís serà molt bo.
Foto de: Nacho

Així, cal que ambdós agents s’agafin de la mà i que s’impliquin en l’educació dels petits, adaptant-se a les seves necessitats. Per exemple, avui en dia, una de les majors motivacions dels infants són les TIC, llavors, per què evitar-les? Ja sabem que per assolir un aprenentatge significatiu s’ha de partir dels seus interessos!

A banda, com diu Fernando Trujillo en el seu bloc “el profesional siempre da el primer paso”, fet que també ho defensen Pedro Sánchez i Mercedes Mañani (1997). És a dir, els pares quan entren al centre arriben a un lloc desconegut, sense saber com actuar, i ha de ser l’escola qui faciliti canals de comunicació amb ells. Respecte a les TIC, com diuen Javier Ballesta i Maria Carmen Cerezo  en “Familia y escuela ante la incorporación de las tecnologías de la información y la comunicación” convé saber la valoració de les famílies. Aquests autors ens mostren que generalment els pares mostren oportú la incorporació de les tecnologies a casa a l’igual que tenen interès en el seu ús i incorporació dins l’aula. Si els pares tenen formació en TIC, els seus fills probablement coneixeran la seva importància i faran un bon ús.  

Trujillo proposa un pla d’actuació per la família TIC, on s’exposa que el primer nivell és el coneixement el segon, la informació; el tercer nivell, la formació; el quart, la participació dels pares en les escoles; i el darrer, la col·laboració de les famílies en aquestes institucions. Aclarir que no és el mateix participar que col·laborar: participar es refereix a la realització per part dels pares d’alguna activitat ja plantejada per les escoles, i col·laborar significa crear aquestes activitat conjuntament.

 En relació a això esmentat, ell ens formula unes preguntes que m’agradaria contestar. Dir que faré referència al centre on vaig fer les pràctiques de 0 a 3 anys.

• Fins a on arriba el meu centre en relació a les famílies? I fins a on volen arribar?

Personalment crec que aquest centre es troba en un procés d’iniciació de relació amb les famílies. És cert que s’interessen per elles i aquest fet consta en el seu PEC i per exemple, es mostra en el seu llibre dedicat a les famílies a l’igual que en el racó que tenen dedicat a elles, però considero que haurien de fomentar la seva participació. I penso que poc a poc ho estan considerant. A diferència del curs passat al qual vaig assistir (i on sobretot hi havia decoració creada pels pares), aquest any estan configurant un mural a l’entrada on s’exposen totes les famílies dels infants amb fotografies. Vull comentar també que depèn de la mestra i la seva programació d’aula hi ha més participació o menys per part dels pares. Dir que durant el meu període de pràctiques es va fer algun taller on els pares participaven i una xerrada sobre normes i límits per a ells (demanada per aquests). Respecte a les TIC, només en fan un ús organitzatiu d'elles. 

• Què em pareix aquest pla d’actuació? 

El pla d’actuació proporcionat per Trujillo em sembla l’ideal perquè comença granet a granet. Com he dit abans no podem pretendre que els pares comencin a participar perquè sí, sinó que els hem d’oferir veu, seguretat, acollir-los, mostrar confiança cap a ells, empatia,... per després obtenir molt d’ells, aconseguint un vincle idoni per a una bona educació. Segons el meu punt de vista, el centre on vaig acudir a les pràctiques estaria  en el segon nivell, el d'informació, apropant-se molt al tercer. 

A més, gràcies a alguns centres que tenen en compte aquests tipus de plans d’actuació, Juan Leiva i Carmen Aguilar (2012) en “La participación de las familias en las escuelas TIC: análisis y reflexiones educativas” ens poden parlar d’experiències amb TIC de participació de famílies com: escoles de pares en la web, comunitats d’aprenentatge, blocs, xarxes socials... Na Lola Urbano Santana s’adona de la seva rellevància i ho mostra en el seu bloc. Això ha fet que aprengui i m’adoni de l’amplitud de canals de comunicació que es troben al nostre abast per potenciar aquesta participació i col·laboració amb les famílies. Es tracta d’adquirir una mirada més panoràmica, és a dir, observar tot el que ens rodeja i no només mirar endavant, com si ens trobéssim dins d’un túnel. 

El túnel només ens ofereix una única sortida,
no dóna lloc a visualitzar nous camins.
Foto de: Sebastián Criado

En definitiva, es tracta d’anar més enllà del currículum, de fomentar la relació entre la família i l’escola amb ajuda de les TIC i a més a més, de beneficiar-se dels avantatges d’aquestes eines, tant dintre com fora de l’aula. Estic parlant d’una escola oberta, que accepta i recolza la implicació dels pares per a una educació de qualitat, considerant totes aquelles aportacions que puguin oferir aquests últims per a millorar la tasca educativa. Això cal començar-ho poc a poc, apropant la família a l’escola, interessant-nos pel que ens diuen, considerant que ells són el major punt d’informació, agraint-los la seva ajuda, oferint-los recursos, formació, deixant que participin i que formin part de la nostra comunitat educativa. I sense oblidar mai, que es tracta de “convèncer als pares en compte de suplicar o imposar” (Isabel Martín, 2011).

Bé, aquí us facilito l’esquema del que he volgut parlar avui:

Esquema creat a classe

Per finalitzar, vegeu aquests vídeos dirigits per Juan José Campanella per a la Campanya “Internet en Família”.

FINS AVIAT!

Veiem TIC en l'aula?

En l’entrada anterior he volgut parlar sobre la lluita de les TIC per arribar a les escoles, però avui m’agradaria concretar i comentar el present de les noves tecnologies dins de les aules d’infantil.

Està molt bé parlar de Web 2.0, de softwares educatius,... però fins a quin punt això no només es queda en paraules i passa a ser fets?

 

Avui dia, estem acostumats a veure aquesta imatge.
Foto de: Juan Ramón Martos

Però, lamentablement, aquesta no es veu tant...
Foto de: Mikel Agirregabiria

Per desgràcia, i com bé reflexa Jesús Gil i Estívaliz Asorey en El placer de usar las TIC en el aula de infantil actualment trobem a l’aula unes TIC amagades, vull dir: en moltes ocasiones els continguts que treballem amb elles no tenen relació amb els que treballem a la unitat didàctica o als projectes; s’utilitzen de manera puntual, aïllada i inconnexa;  són concebudes com a un premi més que com una metodologia de treball; es fan servir softwares, però són comercials i no gaire edu.catius; tenen més un objectiu lúdic,...

No obstant, no ens adonem de que tot això pot canviar amb una reflexió sobre la tasca educativa, una decisió ferma i una aposta segura per una nova metodologia reforçada per les TIC. Si ens arrisquem guanyarem molt més del que perdrem. Només cal valentia i donar lloc a accions com les següents: configurar un racó per a l’ordinador (oferint diversos agrupaments i també, clar, connexió a Internet), proporcionar canvis en els horaris i espais escolars, i introduir noves eines, innovant el seu ús (amb el Word, Power Point, bloc, correus electrònics, tablets, etc.). Si això fem, una nova metodologia basada en el subjecte actiu, autònom, aconseguirem.

Per tant i d'acord amb la meva companya Eva, "no només serà necessari adaptar les necessitats dels infants a les exigències de la societat, sinó que també s'haurà de comptar amb més formació per al professorat i amb un canvi en la metodologia".

I aquí us deixo l’esmenta’t d’una manera més visual:

Creat a classe

A més, Jordi Adell en Las fases de la integración de las TIC: tiempo y oportunidades i en Competencia digital de los profesores ens parla també d’aquesta important idea de canvi de metodologia aprofitant les noves tecnologies. Específicament Adell ens explica la teoria ACOT (Apple Classrooms for Tomorrow) que es centra en les fases que han de dur a terme els mestres amb la tecnologia. Per a que les pugueu conèixer, teniu l’esquema que a continuació veureu:

Creat a classe

On creieu que us trobeu? Personalment, com a futura mestra considero que em trobo en l’inici de la fase d’apropiació. M’agradaria dir que quan vaig entrar a la universitat penso que em trobava al començament de la segona fase ja que feia un petit ús de les noves tecnologies, però realment ha estat al llarg d’aquesta carrera quan he pogut avançar amb l’ús de les TIC i és en aquest quart any on penso que estic endinsant-me en aquesta quarta fase.

Per altra banda, Adell(2003) en Internet en el aula: a la caza del tesoro ens comenta una activitat didàctica per integrar Internet a l’aula. Aquesta consisteix en formular preguntes per cercar la resposta en certes pàgines webs vàlides, on per acabar, hi ha una pregunta final per conèixer l’aprés. L’autor defensa que “són estratègies útils per adquirir informació sobre un tema concret i practicar habilitats i procediments relacionats amb les TIC”. Des del meu punt de vista, trobo que aquesta activitat estimula la motivació de l’alumne i clarament afavoreix la seva autonomia, encara que he de dir que el seu ús en infantil el veig complicat i em provoca inseguretat, però estic ben segura que la podré adaptar de manera que els infants l’entenguin i es beneficien de noves formes d’aprendre amb les TIC. Com ja he dit abans, tot es arriscar i ser valent. Així doncs, l’hauré d’intentar.

Bé, us facilito aquest esquema per a tenir de manera més directa i detallada del que consta aquesta activitat:

Creat a classe

Per últim, voldria parlar també de la metodologia TPACK. Suposo que us pregunteu que és doncs això:

http://www.ticyeducacion.com/2011/01/metodologia-tpack.html

És a dir, el que cerca aquesta metodologia és la integració de les TIC en l’educació a través d’un coneixement multidisciplinari on s’adjunten i conviuen el coneixement tecnològic, el pedagògic i el disciplinar. Si aconseguim que un docent abasti aquests coneixements i els sàpiga combinar, estic ben segura de que obtindrem el que he volgut plasmar durant aquesta entrada: l’ús (no em refereixo només a la forma instrumental) de les tecnologies de la informació i la comunicació dintre de l’aula per al desenvolupament de la competència digital de l'infant(tal com defensa Adell en aquesta entrada) i per a fomentar una nova metodologia basada en l’alumne.

En conclusió, la integració de les TIC a l’aula fent un ús no només d’adopció, sinó de innovació, penso que és una meta a la qual serà difícil arribar, però crec que amb consciència, constància i perseverança podrem anar lluny. Tal vegada no guanyarem cap premi, però si hem fet un recorregut adequat i brillant, això resultarà més beneficiós que cap altra cosa.

Per finalitzar, aquí teniu un exemple d’ús de les TIC a l’aula:

FINS AVIAT!

La lluita de les TIC per arribar a les aules

Què penseu? Us adoneu de que el canvi és urgent?
Foto de Pedro Villarubia i dibuix de Tonucci.

A l’entrada d’avui continuaré parlant de les TIC a l’aula, però aquest cop no em centraré tant en la pràctica, en el seu ús dins d’aquesta, com per exemple amb els softwares educatius, sinó que parlaré de l’evolució que han tingut les noves tecnologies per arribar a l’aula, aquelles lleis i normatives que fan possibles que l’escola s’obri al món. Per a parlar de l’esmenta’t, em basaré en la lectura d’un capítol d’Area i de “Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado” d’Area, Sanabria, Ana M. Vega. 

• Les dècades 70-80 es caracteritzen per donar pas a la incorporació al currículum d’assignatures relacionades amb la informàtica, per la creació de programes i plans oficials destinats a ella, per l’ús en la gestió administrativa d’ordinadors, per l’aparició de les primeres accions de formació del professorat i per últim, per la dotació de recursos. Per exemple, a Espanya sorgeix el projecte Atenea i PNTIC (programa de noves tecnologies d’informació i comunicació) i es desenvolupa una metodologia basada en l’ensenyança assistida per ordinador (EAO).

• A la dècada dels 90 hi ha un retard en tots aquestos avanços degut a una financiació estancada, ja que els governs ofereixen menys suport perquè consideren que hi ha poques evidències de que la tecnologia incita que els alumnes aprenguin millor. Així, desafortunadament, la LOGSE no pren com a important la incorporació de les TIC a l’aula i es planteja una revisió crítica d’aquestes, fet que provoca que minvi el seu ús. 

Esquema creat a classe

Ja al s. XXI, gràcies a un creixement econòmic i a una gran il·lusió, es comença a repensar una nova economia: l’economia digital.

A Europa, apareixen diferents programes (com: E-learning a l’any 2000) que potencien l’ús de les noves tecnologies i que es comprometen a dotar a les escoles d’accés a Internet i garantir la formació del professorat.

Però, a Espanya, aquestes implantacions s’han dut a terme d’un mode més lent. A l’any 2001, va sorgir el Plan Info XXI (traducció de: E-learning). Aquest programa, va anar variant el seu nom, fins que ja a l’any 2005 es va anomenar definitivament “Internet en el aula”. En el següent esquema, podreu apreciar les seves característiques i a més, hi apareixen en ell, aquells factors que influenciaran en l’èxit o el fracàs d’aquests programes institucionals.

Esquema creat a classe

No obstant, cal recordar que “Internet en el aula" es va establir a nivell autonòmic i aquest fet va repercutir de manera negativa al programa, ja que hi havia una manca de coordinació, col·laboració i cohesió institucional entre els programes. Altra programa que sembla que no ha acabat de consolidar-se és el d’Escola 2.0, on es va posar en marxa el model 1:1 (un ordinador per nen).

A banda, trobem en el PE, el Pla TIC de centre, que és un instrument de planificació que es centra en el desenvolupament de la competència digital, caracteritzat per ser viable i flexible, amb uns objectius clars, entre altres. En el següent esquema, podreu conèixer més concretament de què tracta, però al meu parèixer considero que és un bon punt d'inici per aconseguir una nova escola basada en l'alumne.

Esquema creat a classe

En aquest bloc (http://blogaulaelefantes.blogspot.com.es/2013/03/creacion-de-app-y-recorrido-virtual-por.html) podreu trobar un exemple on uns infants estan a l'aula fent ús de les TIC a través de pissarres digitals i l'eina Google Maps, oferint que aquests coneguin millor el seu municipi.

A més, tinc alguna esperança de que la LOMCE (2013) que ens diu: “se promoverá el uso, por parte de las Administraciones educativas y los equipos directivos de los centros, de las tecnologías de la información y las comunicaciones en el aula, como medio didáctico apropiado y valioso para llevar a cabo las tareas de enseñanza y aprendizaje” ho compleixi i que sigui coherent amb ella mateixa, ja que de moment no ho sembla: per una banda, imposa grans retalls en educació i per l’altra, estic segura que ofereix més del que pensa fer. Sincerament, espero que això no sigui un mètode d’enganyar-nos i tenir-nos contents de cara mentre que d’esquenes ens destroça l’educació.

Com a conseqüència, em resulta vital que es consolidi una consciència concisa a nivell estatal on es deixi clar la importància d’aquest ús de les tecnologies, i que s’apliquin programes efectius per a la incorporació, funcionament i ensenyança en la competència digital en totes les escoles. Per a mi, cal que s’acompleixin aquestes 3R bàsiques: revisar, reflexionar, reelaborar d’una manera constant els programes, per tal de millorar-los.

Per finalitzar, m’agradaria facilitar-vos aquesta interessant entrada de bloc de Jordi Martí, i remarcar al mateix temps aquestes paraules de Francesc Tonucci (2008) que tenen molta relació amb els que ens diu aquest docent. 

“La misión de la escuela ya no es enseñar cosas. Eso lo hace mejor la TV o Internet… Debe ser el lugar donde los chicos aprendan a manejar y usar bien las nuevas tecnologías, donde se transmita un método de trabajo e investigación científica, se fomente el conocimiento crítico y se aprenda a cooperar y trabajar en equipo”.

Foto de: Pedro Villarubia i dibuix de Tonucci.

FINS AVIAT!

Software educatiu?

Bon dia a tothom!

Com a futura mestra sé que cal mantenir una educació 2.0 basada en la importància de la participació i d’aprendre a aprendre tots junts. També sé que he d’abastar, mostrar i potenciar el meu PLE ,gràcies a la diversitat d’eines que ens presenta la nostra societat. 

Així, avui parlaré dels multimèdia, dels softwares educatius, basant-me en l’article de Santos Urbina “Algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil”, i en la lectura “Procedimiento básico para el diseño y producción de un multimedia educativo” de Jesús Valverde.

Un multimèdia és una eina interactiva que integra dos o més mitjans de comunicació i que permet ser controlada i manipulada per l’usuari. S’emmagatzema en suports de gran capacitat com CD, DVD, o ja els trobem en xarxa. Els elements que el conformen els trobem en el següent esquema:

A més, un multimèdia ha de tenir una estructura clara, amb links visibles, ser intuïtiu, transparent, llegible i comprensible. Però, com podem determinar si un software és educatiu?

A l’hora de “diagnosticar” si un software és o no educatiu cal que ens plantegem sobretot la seva finalitat: és educativa o té un caràcter més bé lucratiu? Dependrà també del punt de vista que nosaltres li donem, de com el tractem amb els infants (amb el mateix que passa quan seleccionem una pel·lícula per a visualitzar a l’aula. En una de les entrades de tercer proposo aquest plantejament). Per tant, l’adult és VITAL per a l’elecció del software.

No hem de deixar que ens “enamorin” (que en realitat s’expressa amb el verb: enganyar o manipular) amb frases publicitàries o regals que l’única finalitat que tenen és fer-nos gastar diners. El que sí hem de fer és preguntar-nos si un software s’adapta al nivell de desenvolupament del nostre infant i si segueix una seqüència cognitiva progressiva. A l’igual que hem de valorar si les consignes són clares, concises i concretes (i en infantil, si són verbals i amb bona qualitat sonora).

També, les mestres haurien de prendre en consideració els softwares educatius:

A més, al moment de crear un software (en Area en el seu bloc ens parla d'aquest tema) no cal oblidar que és necessari definir quin serà el seu ús, i comprovar la seva adaptació psicomotriu. Així mateix, s’ha de tenir en compte com es duu a terme el tractament de l’error (convé que sigui des d’una perspectiva constructiva més que d’una conductista). Per últim, afegir que tot software educatiu ha d’estar acompanyat d’una guia detallada amb orientacions d’ús, objectius, continguts a tractar, etc., dirigida tant a educadors com a pares. I si voleu saber-ne més, us deixo aquest Slideshare d’en Urbina:

Programas multimedia para niños from cielocgz3

Bé, aquí queda resumit: 

Així doncs, un software no ha de ser una rèplica digital a una fitxa o a un llibre amb exercicis. Tal vegada ens serveixi per a consolidar i repassar sobre el que ja sabem, però no per aprendre. No resulta significatiu. Però pot ajudar a millorar la nostra motricitat fina. Un exemple seria “Aprendre con Pipo”. Jo tenia el joc d’anglès i recordo que quan m’equivocava deia “no,no”, em frustrava i l’abandonava. Inclús, em resultava en moltes ocasions avorrit.

Per tant, ara em qüestiono i m’adono de les possibilitats i limitacions que tenen els softwares educatius. Per una banda, trobo que són molt útils per a realitzar un aprenentatge autònom, però necessitant l’orientació de l’adult. També, ens permeten complementar el nostre aprenentatge, potenciar la competència digital que és primordial avui dia, ser conscients del que hem après, motivar el nostre procés d’aprenentatge, i adaptar-nos als nous alumnes: als “multitasca”. No obstant, considero que presenta unes certes limitacions: els softwares que trobem al mercat estan més centrats en l’economia que no en l’educació; a l’hora de crear és molt fàcil caure en “copiar el sistema de les fitxetes”; no permeten l’experimentació de l’entorn; i per acabar, considero que per a infants més moguts no són propis, ja que impliquen estar asseguts i això no els motiva.

En conclusió, molts d’aquests productes softwares pretenen enganyar-nos amb l’etiqueta “educatiu”, només per arribar a més gent i com a conseqüència obtenir més i més diners. Llavors, convé fer una profunda reflexió sobre el què estem oferint als infants i conèixer quines potencialitats poden tenir els multimèdia en cadascun dels nens, a més de repensar la idea d’oferir un certs controls de qualitat en referència si aquests softwares realment són o no educatius (avaluats, clarament, per agents d’aquest àmbit). 

Entendre més que una mirada d'un infant, entendre què ens volen dir amb la seva mirada.
Cal saber adaptar-nos a cadascuna de l'aquestes mirades.
 Foto de: David Benavent.

FINS AVIAT!

La tecnologia com a font d'enriquiment personal

Bon dia a tothom!

Us recordeu de l’entrada anterior? En ella parlava sobre Web 2.0 (facebook, youtube, twitter, blogger,...). Doncs avui, aquesta entrada tindrà relació amb l’anterior, però des d’un mode més pràctic, ja que us mostraré i explicaré el meu PLE del món virtual! 

Us pregunteu que és un PLE?

Esquema realitzat per tot el grup classe de primer curs de GEDI.

En primer curs vaig tenir un primer contacte amb aquest concepte, però no va començar allí el meu PLE, sinó que sempre l’he anat construint. Un PLE (Personal Learning Environment; Entorn Personal d’Aprenentatge) és un conjunt d’experiències, activitats, estratègies que ens aporten aprenentatges. Cal dir que actualment, amb l’ús de les TIC, el nostre entorn d’aprenentatge s’ha ampliat. Amb les TIC podem llegir (i accedir a la informació), reflexionar (i crear informació), compartir (relacionar), i sobretot, potenciar el nostre PLE.

Per si teniu algun dubte, us facilito aquest vídeo on Jordi Adell ens explica el PLE: 

I també, us recomano la lectura “Entornos personales de aprendizaje: claves para el ecosistema educativo en red” de Castañeda i Adell (2013), la qual m’ha ajudat a crear el meu PLE:

Diagrama creat per mi amb l'eina CmapTools. 
Fotos: Tuenti, Animoto, Dropbox, Flickr, Sribd, Skype, Youtube,
Slideshare, Voki, Moddle, Messenger,Instagram.

Com podeu veure, aquestes són les eines que el configuren. Les línees més suaus que hi ha entre eines, signifiquen algunes de les interaccions que s’estableixen. Per exemple:

-En blogger, utilitzo Youtube com eina de lectura, és a dir, exposo vídeos per tal de proporcionar més informació sobre un tema. A l'igual que succeeix en els fòrums, on faig ús de Youtube. A més, a través de Youtube, mostro vídeos creats per mi (per mitjà de Movie Maker, entre altres).

Vídeo creat per mi per a l'assignatura d'anglès en primer curs:

-També, he fet servir scribd amb la intenció de facilitar més informació i com a eina de creació i relació.

-Eines com photopeach i glogster les he utilitzat a l’hora de reflexionar sobre el meu aprenentatge, reflectint-lo a través d’elles i compartint-lo en blogger. 

Desprès d’exposar el meu PLE, m’he adonat que sobretot amb l’eina que s’estableixen més relacions és amb blogger. Suposo que és degut a que en ella ha quedat reflectits tots els meus aprenentatges, incloent els del món virtual (com photopeach, glogster, animoto, voki, ivoox,... que abans desconeixia). 

De fet, CmapTools o Bubblu.us són dues eines que no havia utilitzat fins avui, que gràcies a l’elaboració d’aquest diagrama, he pogut utilitzar (sobretot la primera). Es pot dir que amb el nou artefacte creat per mi, he ampliat el meu PLE. A més, si veieu el diagrama del començament d’aquesta entrada i el compareu amb el nou, us adonareu de la incorporació d’eines a la meva motxilla.

Com un infant que va a classe, amb la motxilla plena d'experiències.
Foto pròpia.

Les eines que fins a la construcció de l’eportafoli no sabia de l’existència, considero que han fomentat un millor aprenentatge perquè m’han ajudat a consolidar-lo, a posar en pràctica la teoria. A l’hora de reflectir el que he après, m’ha fet conscient del que realment havia entès i del que no (crear/escriure = comprendre/entendre = aprendre). 

D’aquesta manera, puc afirmar que les eines del meu PLE han fomentat el desenvolupament d’estratègies per aprendre com: comprendre la teoria, resoldre dubtes, intercanviar pensaments i enriquir-los, així com ser conscient i reflexionar sobre els meus aprenentatges, i el meu passat, present i futur. En definitiva, la meva manera d’aprendre ha variat: fa uns anys només memoritzava, sense ser conscient del que aprenia o no, d’entendre. Però ara, cada cop més, faig servir les TICs per entendre el que aprenc, i sobretot per comprovar que he assolit un nou coneixement, fent-lo meu a través d’eines i estratègies de reflexió. 

Llavors, creieu que en un futur, aquest maneig de les TICs que tenim avui en dia, s’aturarà o deixarà de tenir tanta repercussió? Per mi no. Aquesta perspectiva de la tecnologia repercutirà en el meu futur aprenentatge d’una manera positiva, ja que m’ha motivat a descobrir noves eines, a utilitzar la Web 2.0 per consolidar el que he après, i a compartir amb tothom la meva experiència. 

Per últim, esmentar que em considero una persona prou TIC. Gaudeixo molt d’elles i de fet, la meva intenció és fer algun curs relacionat, per tal de formar-me més i aplicar-ho a la meva futura docència, on la tecnologia no passarà desapercebuda. 

FINS AVIAT!

Parlem d'una escola renovada

Bon dia a tothom!

Avui, continuaré amb el mateix tema que en l’entrada anterior, però afegiré un nou aspecte: la Web 2.0.

Amb l’aparició d’Internet, va sorgir la Web 1.0 que “era una biblioteca de lectura d’informació”, com diu Area, però en xarxa. A diferència d’ella, cap a l’any 2010, sorgeix la Web 2.0, una web dinàmica, on no tan sols accedeixes a documents creats per altres, sinó on tu mateix crees aquests tipus de documents.

Red Social Facebook.
Imatge de: Marco Paköeningrat

Red Social Twitter.
Imatge de: Jon Gosier

                  Què és això?                              

Doncs, Web 2.0.

La web 2.0 és una xarxa on la informació es construeix entre tots els usuaris, és a dir, els usuaris poden escriure, comunicar-se, així com també, llegir informació. Per aquest motiu, la Web 2.0 és entesa com una actitud, on les persones estan molt connectades per intercanviar opinions i informació, mantenint una participació altament activa i, creant una intel·ligència col·lectiva. De fet, avui en dia, gràcies a les xarxes socials, es pot veure una unió més consolidada dels ciutadans per a fer front a moltes injustícies. Per exemple, “Aliança Mar Blava” que lluita en contra de les explotacions petrolíferes en Eivissa i Formentera, per mitjà de les xarxes, ha pogut arribar a famosos i ciutadans d’altres comunitats i països.

En la meva opinió, la Internet i la seva diversitat d’eines (Blogger, Facebook, Youtube, Wikipedia, etc.), ens és impuls per a reivindicar els nostres drets i tenir més valentia de defensar les nostres opinions, al igual que ens motiva per exposar els nostres coneixements a la resta, enriquint així, el nostre aprenentatge, provocant-nos reflexions i inclús dilemes morals que haurem de resoldre. Cosa que em fa pensar que s’adapta a les individualitats dels ciutadans.

Així, es pot dir que la Web 2.0 presenta les següents característiques plasmades en aquest esquema, realitzat per tota la classe, a partir del llibre “Educación 2.0” (capítols 1 i 8) de Cabero (2009): 

Imatge pròpia de classe.

No obstant, hem de tenir en compte que en la Web 2.0 hi pot haver-hi informació poc vàlida i fiable i que s’allunyi de la realitat, fet que es coneix com el “paradigma de l’expert” (tothom ens podem tornar experts, sense ser-ho. Hi ha perill de no representar la realitat). Per aquest motiu, vull destacar que l’accés a la informació no implica coneixement (no ens hem de deixar portar per un pensament superficial i poc constructiu). Aquí és on trobem la importància del paper dels mestres en les escoles del segle XXI. Per últim, afegir altra “cara amarga” que trobem en la Web 2.0: l’ús de les seves eines no té perquè implicar la participació ni la innovació educativa.

Un cop entesa la Web 2.0, hauríem de parlar de les possibilitats que ens proporciona per a la transformació del sistema educatiu, i per tant, d’una nova educació, la 2.0: 

Area ens parla d'aquests temes: web 2.0 i educació 2.0:

L’Educació 2.0 és aquella que pren en consideració les noves característiques dels alumnes de la Societat de la Informació i la Comunicació, focalitzant-se en les noves oportunitats d’ensenyança i aprenentatge que ens ofereix.

Conseqüentment, ens trobem necessàriament amb una Escola 2.0: una escola adaptada a aquesta societat, on el subjecte és actiu i pot autoregular el seu aprenentatge, gaudint d’autonomia. Per tant, el que es pot observar és un canvi del rol de l’alumne i del mestre, el qual té un nou objectiu: desenvolupar la competència digital dels infants (fent ús d’eines de creació multimèdia, com per exemple Storytelling o Blogger).

Per tal de facilitar-vos l’enteniment d’aquest concepte d’educació, us proporciono aquest esquema extret a classe, amb la lectura anteriorment esmentada, amb l’article de Cristóbal Suárez, i l’article “El rol docent en entorns d’aprenentatge en xarxa” de Siemens (2010), traduït gràcies a Eva Maria Rosselló:

Imatge pròpia de classe

Per acabar, esmentar que ara la meva perspectiva de l’educació ha canviat, respecte a la d’abans d’accedir a la universitat. Sincerament, el que fa uns anys m’imaginava és el que havia vist: un ensenyament tradicional on el professor segueix un llibre, plasmant informació clau en una pissarra que l’alumne es dedicava a copiar. Ara, penso en un mestre que proposa situacions “problemàtiques” del dia a dia i un infant que aprèn a trobar solucions per sí mateix, manifesta el que pensa, i que és creador de sí mateix. M’adono que la Web 2.0 ens possibilita una transformació i, interacció, compartir, aprendre dels altres i amb els altres són les paraules clau que tindré en compte en el meu futur on el meu objectiu serà fer conscients als infants sobre l’ús de les noves tecnologies i de les eines 2.0, ensenyant-los a seleccionar la informació, analitzar-la i ser crítics amb ella.

Descobrint nous horitzons, trobant una nova educació, la 2.0.
Foto de: Eneas de Troya



FINS AVIAT!