El Quart Curs de na Carolina: Família, escola i TIC: bona combinació

Com he defensat durant les meves entrades anteriors, les noves tecnologies permeten millorar el nostre aprenentatge.

Efectivament, no podem pensar que l’educació només s’ha de centrar en el món virtual, però sí que ha de valorar els avantatges que aquest i el món presencial ens ofereixen, i per tant, combinar-se. Per aquesta raó, convé que les TIC s’endinsin dins de les aules i fora d’elles. Això què vol dir? Doncs que tant els mestres com els pares han de saber-ne fer un ús responsable i ensenyar-lo als infants.

Si es combinen tots aquells ingredients que ens agraden,
i afegim amor i temps, el pastís serà molt bo.
Foto de: Nacho

Així, cal que ambdós agents s’agafin de la mà i que s’impliquin en l’educació dels petits, adaptant-se a les seves necessitats. Per exemple, avui en dia, una de les majors motivacions dels infants són les TIC, llavors, per què evitar-les? Ja sabem que per assolir un aprenentatge significatiu s’ha de partir dels seus interessos!

A banda, com diu Fernando Trujillo en el seu bloc “el profesional siempre da el primer paso”, fet que també ho defensen Pedro Sánchez i Mercedes Mañani (1997). És a dir, els pares quan entren al centre arriben a un lloc desconegut, sense saber com actuar, i ha de ser l’escola qui faciliti canals de comunicació amb ells. Respecte a les TIC, com diuen Javier Ballesta i Maria Carmen Cerezo en “Familia y escuela ante la incorporación de las tecnologías de la información y la comunicación” convé saber la valoració de les famílies. Aquests autors ens mostren que generalment els pares mostren oportú la incorporació de les tecnologies a casa a l’igual que tenen interès en el seu ús i incorporació dins l’aula. Si els pares tenen formació en TIC, els seus fills probablement coneixeran la seva importància i faran un bon ús.

Trujillo proposa un pla d’actuació per la família TIC, on s’exposa que el primer nivell és el coneixement el segon, la informació; el tercer nivell, la formació; el quart, la participació dels pares en les escoles; i el darrer, la col·laboració de les famílies en aquestes institucions. Aclarir que no és el mateix participar que col·laborar: participar es refereix a la realització per part dels pares d’alguna activitat ja plantejada per les escoles, i col·laborar significa crear aquestes activitat conjuntament.

En relació a això esmentat, ell ens formula unes preguntes que m’agradaria contestar. Dir que faré referència al centre on vaig fer les pràctiques de 0 a 3 anys.

Fins a on arriba el meu centre en relació a les famílies? I fins a on volen arribar?

Personalment crec que aquest centre es troba en un procés d’iniciació de relació amb les famílies. És cert que s’interessen per elles i aquest fet consta en el seu PEC i per exemple, es mostra en el seu llibre dedicat a les famílies a l’igual que en el racó que tenen dedicat a elles, però considero que haurien de fomentar la seva participació. I penso que poc a poc ho estan considerant. A diferència del curs passat al qual vaig assistir (i on sobretot hi havia decoració creada pels pares), aquest any estan configurant un mural a l’entrada on s’exposen totes les famílies dels infants amb fotografies. Vull comentar també que depèn de la mestra i la seva programació d’aula hi ha més participació o menys per part dels pares. Dir que durant el meu període de pràctiques es va fer algun taller on els pares participaven i una xerrada sobre normes i límits per a ells (demanada per aquests). Respecte a les TIC, només en fan un ús organitzatiu d'elles.

Què em pareix aquest pla d’actuació?

El pla d’actuació proporcionat per Trujillo em sembla l’ideal perquè comença granet a granet. Com he dit abans no podem pretendre que els pares comencin a participar perquè sí, sinó que els hem d’oferir veu, seguretat, acollir-los, mostrar confiança cap a ells, empatia,... per després obtenir molt d’ells, aconseguint un vincle idoni per a una bona educació. Segons el meu punt de vista, el centre on vaig acudir a les pràctiques estaria en el segon nivell, el d'informació, apropant-se molt al tercer.

A més, gràcies a alguns centres que tenen en compte aquests tipus de plans d’actuació, Juan Leiva i Carmen Aguilar (2012) en “La participación de las familias en las escuelas TIC: análisis y reflexiones educativas” ens poden parlar d’experiències amb TIC de participació de famílies com: escoles de pares en la web, comunitats d’aprenentatge, blocs, xarxes socials... Na Lola Urbano Santana s’adona de la seva rellevància i ho mostra en el seu bloc. Això ha fet que aprengui i m’adoni de l’amplitud de canals de comunicació que es troben al nostre abast per potenciar aquesta participació i col·laboració amb les famílies. Es tracta d’adquirir una mirada més panoràmica, és a dir, observar tot el que ens rodeja i no només mirar endavant, com si ens trobéssim dins d’un túnel.

El túnel només ens ofereix una única sortida,
no dóna lloc a visualitzar nous camins.
Foto de: Sebastián Criado

En definitiva, es tracta d’anar més enllà del currículum, de fomentar la relació entre la família i l’escola amb ajuda de les TIC i a més a més, de beneficiar-se dels avantatges d’aquestes eines, tant dintre com fora de l’aula. Estic parlant d’una escola oberta, que accepta i recolza la implicació dels pares per a una educació de qualitat, considerant totes aquelles aportacions que puguin oferir aquests últims per a millorar la tasca educativa. Això cal començar-ho poc a poc, apropant la família a l’escola, interessant-nos pel que ens diuen, considerant que ells són el major punt d’informació, agraint-los la seva ajuda, oferint-los recursos, formació, deixant que participin i que formin part de la nostra comunitat educativa. I sense oblidar mai, que es tracta de “convèncer als pares en compte de suplicar o imposar” (Isabel Martín, 2011).

Bé, aquí us facilito l’esquema del que he volgut parlar avui: