La lluita de les TIC per arribar a les aules

Què penseu? Us adoneu de que el canvi és urgent?
Foto de Pedro Villarubia i dibuix de Tonucci.

A l’entrada d’avui continuaré parlant de les TIC a l’aula, però aquest cop no em centraré tant en la pràctica, en el seu ús dins d’aquesta, com per exemple amb els softwares educatius, sinó que parlaré de l’evolució que han tingut les noves tecnologies per arribar a l’aula, aquelles lleis i normatives que fan possibles que l’escola s’obri al món. Per a parlar de l’esmenta’t, em basaré en la lectura d’un capítol d’Area i de “Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado” d’Area, Sanabria, Ana M. Vega. 

• Les dècades 70-80 es caracteritzen per donar pas a la incorporació al currículum d’assignatures relacionades amb la informàtica, per la creació de programes i plans oficials destinats a ella, per l’ús en la gestió administrativa d’ordinadors, per l’aparició de les primeres accions de formació del professorat i per últim, per la dotació de recursos. Per exemple, a Espanya sorgeix el projecte Atenea i PNTIC (programa de noves tecnologies d’informació i comunicació) i es desenvolupa una metodologia basada en l’ensenyança assistida per ordinador (EAO).

• A la dècada dels 90 hi ha un retard en tots aquestos avanços degut a una financiació estancada, ja que els governs ofereixen menys suport perquè consideren que hi ha poques evidències de que la tecnologia incita que els alumnes aprenguin millor. Així, desafortunadament, la LOGSE no pren com a important la incorporació de les TIC a l’aula i es planteja una revisió crítica d’aquestes, fet que provoca que minvi el seu ús. 

Esquema creat a classe

Ja al s. XXI, gràcies a un creixement econòmic i a una gran il·lusió, es comença a repensar una nova economia: l’economia digital.

A Europa, apareixen diferents programes (com: E-learning a l’any 2000) que potencien l’ús de les noves tecnologies i que es comprometen a dotar a les escoles d’accés a Internet i garantir la formació del professorat.

Però, a Espanya, aquestes implantacions s’han dut a terme d’un mode més lent. A l’any 2001, va sorgir el Plan Info XXI (traducció de: E-learning). Aquest programa, va anar variant el seu nom, fins que ja a l’any 2005 es va anomenar definitivament “Internet en el aula”. En el següent esquema, podreu apreciar les seves característiques i a més, hi apareixen en ell, aquells factors que influenciaran en l’èxit o el fracàs d’aquests programes institucionals.

Esquema creat a classe

No obstant, cal recordar que “Internet en el aula" es va establir a nivell autonòmic i aquest fet va repercutir de manera negativa al programa, ja que hi havia una manca de coordinació, col·laboració i cohesió institucional entre els programes. Altra programa que sembla que no ha acabat de consolidar-se és el d’Escola 2.0, on es va posar en marxa el model 1:1 (un ordinador per nen).

A banda, trobem en el PE, el Pla TIC de centre, que és un instrument de planificació que es centra en el desenvolupament de la competència digital, caracteritzat per ser viable i flexible, amb uns objectius clars, entre altres. En el següent esquema, podreu conèixer més concretament de què tracta, però al meu parèixer considero que és un bon punt d'inici per aconseguir una nova escola basada en l'alumne.

Esquema creat a classe

En aquest bloc (http://blogaulaelefantes.blogspot.com.es/2013/03/creacion-de-app-y-recorrido-virtual-por.html) podreu trobar un exemple on uns infants estan a l'aula fent ús de les TIC a través de pissarres digitals i l'eina Google Maps, oferint que aquests coneguin millor el seu municipi.

A més, tinc alguna esperança de que la LOMCE (2013) que ens diu: “se promoverá el uso, por parte de las Administraciones educativas y los equipos directivos de los centros, de las tecnologías de la información y las comunicaciones en el aula, como medio didáctico apropiado y valioso para llevar a cabo las tareas de enseñanza y aprendizaje” ho compleixi i que sigui coherent amb ella mateixa, ja que de moment no ho sembla: per una banda, imposa grans retalls en educació i per l’altra, estic segura que ofereix més del que pensa fer. Sincerament, espero que això no sigui un mètode d’enganyar-nos i tenir-nos contents de cara mentre que d’esquenes ens destroça l’educació.

Com a conseqüència, em resulta vital que es consolidi una consciència concisa a nivell estatal on es deixi clar la importància d’aquest ús de les tecnologies, i que s’apliquin programes efectius per a la incorporació, funcionament i ensenyança en la competència digital en totes les escoles. Per a mi, cal que s’acompleixin aquestes 3R bàsiques: revisar, reflexionar, reelaborar d’una manera constant els programes, per tal de millorar-los.

Per finalitzar, m’agradaria facilitar-vos aquesta interessant entrada de bloc de Jordi Martí, i remarcar al mateix temps aquestes paraules de Francesc Tonucci (2008) que tenen molta relació amb els que ens diu aquest docent. 

“La misión de la escuela ya no es enseñar cosas. Eso lo hace mejor la TV o Internet… Debe ser el lugar donde los chicos aprendan a manejar y usar bien las nuevas tecnologías, donde se transmita un método de trabajo e investigación científica, se fomente el conocimiento crítico y se aprenda a cooperar y trabajar en equipo”.

Foto de: Pedro Villarubia i dibuix de Tonucci.

FINS AVIAT!